dimecres, 31 d’agost del 2016

Una forma de coneixement: anàlisis i síntesi


El coneixement parteix de l'apreciació global, com un tot d'una situació, un objecte, o una imatge. Posteriorment establim diferències cada vegada més subtils entre les parts que conformen aqueix tot. Aquest procés de descomposició d'un tot en les seues parts components Rep el nom d'anàlisi.

Una descripció caòtica d'elements diversos no és una anàlisi. Perquè l'anàlisi tinga sentit és necessari que aquesta separació d'elements del tot seguisca un criteri. I que per tant establim relacions entre el tot i les seues parts, i entre les parts mateixes. Açò (l'establiment d'aquestes relacions) és el que permet tornar a agrupar de forma coherent els elements separats per l'anàlisi. Aquest procés mitjançant al com combinem elements diversos per a formar un tot coherent és la síntesi. 

Anàlisi i síntesi són dos processos complementaris l'anàlisi va del tot a les parts, i la síntesi va de les parts al tot. El resultat de la combinació o síntesi dels elements que prèviament hem separat en el procés d'anàlisi pot ser la recomposició del tot original, o la conformació d'un tot distint a l'original establint relacions diferents entre les seues parts. A més pot realitzar-se una síntesi combinant elements extrets de diferents tots. 

A través dels processos d'anàlisis i síntesis som capaces d'estructurar i reestructurar situacions per nosaltres mateixos. Açò implica que podem anar més enllà de la informació que ens subministra el mitjà en el qual treballem, organitzant-la d'acord a les nostres necessitats i seleccionant només la qual necessitem per a l'assoliment dels nostres objectius. D'aquesta manera assolim superar les propietats dominants de cada situació. 

L'anàlisi i la síntesi són la base de processos més complexos, com la solució de problemes, la presa de decisions i la creativitat.














dilluns, 29 d’agost del 2016

Valors del format


Format rectangular horitzontal. Font: Treball propi. CC By-SA 3.0


És la relació entre les dues orientacions fonamentals de l'espai: horitzontal i vertical. Per a descriure quadres i gravats, en la majoria de museus i en molts llibres d'història de l'art s'expressa habitualment altura x amplària. Però si descrivim il·lustracions per a impressió, imatges digitals o fotografies, s'expressen al revés: amplària x altura. 



Emprar el format adequat és molt important per a comunicar-nos amb el públic que veurà els nostres dissenys. Els formats rectangulars són els més habituals, i poden expressar valors distints, segons s'orienten: el format rectangular vertical té un aspecte ascendent i actiu, mentre que el format rectangular apaïsat té un aspecte passiu i pesat.



També s'utilitzen altres formats, com el quadrangular (d'aspecte neutral i equilibrat) i el circular, la característica fonamental del qual és la importància que adquireix el centre de la imatge. En el format circular tot convergeix cap a aquest lloc privilegiat geomètricament. Per tant, si s'aconsegueix equilibrar aquest efecte centrípet amb altre centrífug el resultat en termes d'equilibri dinàmic sol ser molt satisfactori. 

A més a més, s’ha de tenir en compte el format el·líptic, més tens i dinàmic que el circular. En ell es manifesta la pugna entre l'horitzontal i la vertical però el que guanya en tensió ho perd en simetria central, ja que en les el·lipses hi ha dos punts d'energia.

Format circular. Rosassa de la Catedral de Lisboa. 
Font: Diego Delso. Wikipèdia. CC By-SA 3.0




divendres, 26 d’agost del 2016

La regla dels Terços


Regla dels Terços. Font:Treball propi. CC By-SA3.0

Una proporció tan coneguda com la proporció d'Or és la regla dels Terços. En realitat és una derivació de la proporció d'Or. Nombrosos dispositius electrònics i programes informàtics oferixen la possibilitat d'utilitzar-la, i és molt fàcil d'aplicar: dividint l'espai gràfic en tres parts iguals en sentit vertical i horitzontal. Així, les línies divisòries (línies de guia) es creuen en quatre punts denominats punts forts.

La regla dels Terços ens orienta per exemple sobre la manera de disposar l'horitzó en una fotografia: en lloc de situar-lo en el centre, el que provoca una sensació de simetria que pot resultar excessivament estàtica, amb mancança de ritme i expressivitat, si desitgem ressaltar la terra col·locarem la línia de l'horitzó en el terç superior de l'enquadrament. Però si desitgem ressaltar el cel disposarem la línia de l'horitzó en el terç inferior.

També resulten atractives les composicions en diagonal, les quals marquen la perspectiva. Les composicions d'aquest tipus resulten més agradables si en lloc d'acabar en els vèrtex del marc es dirigeixen a la intersecció de les línies del terç superior o inferior amb l'enquadrament.

Quant a les diagonals que finalitzen en la línia de l'horitzó resulten més agradables i adquireixen major força si acaben en un punt fort.

Línia de l'horitzó coincident amb el centre de la imatge. 
Font:Treball propi. CC By-SA3.0

Regla dels Terços. Font:Treball propi. CC By-SA3.0


Regla dels Terços. Font:Treball propi. CC By-SA3.0
 



dijous, 18 d’agost del 2016

La Llei de la balança i la Llei de compensació de mases

Balança. Font: publicdomainvectors.org. Domini públic.



La necessitat de compondre apareix quan desitgem expressar una idea o sentiment. El llenguatge oral utilitza lletres, síl·labes, paraules i frases per a assolir una expressió que tinga sentit. El llenguatge plàstic ordena igualment els seus elements: línies, formes, colors, teixidures i llums, per a configurar expressions visuals ordenades.
Compondre significa ordenar els elements plàstics que configuren una imatge (línies, formes, colors, teixidures i llum), per a aconseguir unitat.
En aquesta entrada parlarem de dues lleis compositives: la Llei de la balança i la Llei de compensació de masses.
La Llei de la balança rep aquest nom perquè l'esquema compositiu resultant és semblant al de la figura d'una balança. El peu de la balança se situa en el centre de la composició i és en aquest espai central on es representa la figura amb més importància. A banda i banda es distribueixen la resta dels elements, equilibrant els pesos.
La Llei de compensació de masses es basa en l'equilibri dels pesos visuals (la grandària, el color, la posició). En aquest cas la figura principal de la composició es desplaça del centre de la composició i passa a situar-se en un lateral. Per a compensar aquest pes descentrat es col·loquen altra o altres formes allunyades del centre, de manera que contraresten el pes de la principal.


 

dimecres, 10 d’agost del 2016

Xarxes i reticles

Graphen
L'estructura cristal·lina ideal de grafè és una quadrícula hexagonal. Font: AlexanderAIUS. CC By-SA 3.0.

Un reticle és una xarxa de línies, una estructura que es fa servir per generar formes, organitzar imatges, i informació. El reticle es fa visible quan els objectes s'alineen amb ella. Alguns dissenyadors utilitzen estructures reticulars d'una manera estricta, absoluta, mentre que uns altres les veuen com el punt de partida d'un procés evolutiu.

En el disseny de materials impresos, les línies de guia de les retícules ajuden a alinear els elements de disseny en relació amb els altres. Marges consistents i columnes creen una estructura subjacent que unifica el document i fa el procés de disseny més eficient.

Una estructura ben feta encoratja al dissenyador per a variar l'escala i la col·locació d'elements sense haver de dependre totalment de judicis arbitraris. El reticle ofereix una raó i un punt de partida per a cada composició, la transformació d'un àrea en blanc en un camp estructurat.

Les retícules formen part de l'urbanisme i l'arquitectura moderns. Les façanes de cristall dels edificis consisteixen en bandes uniformes de metall i vidre que emboliquen el volum de l'edifici en una pell contínua. Les graelles de les vies urbanes usades en moltes ciutats modernes de tot el món promouen la circulació entre els barris i el flux de tràfic, en contrast amb els suburbis.

El reticle dóna un caràcter democràtic similar a la pàgina impresa. Al estructurar l'espai en nombroses unitats iguals, el reticle fa que la pàgina estiga disponible per al seu ús, les vores són tan important com el centre. Les retícules ajuden als dissenyadors a crear composicions actives, asimètriques en lloc d'estàtiques i centrades. Al fragmentar l'espai en unitats més menudes, les retícules animen als dissenyadors a deixar alguns espais oberts en lloc d'omplir tota la pàgina.