Notícies sobre disseny: El BDIC, reconegut en l’àmbit europeu amb el ‘Cluster Excellence Initiative BRONZE Label’

El Barcelona Design Innovation Cluster (BDIC) - el clúster de disseny i innovació de Barcelona impulsat per BCD Barcelona Centre de Disseny - ha renovat el Cluster Excellence Initiative Bronze Label Certificate, un segell de qualitat que atorga l’European Secretariat for Cluster Analysis (ESCA), l’entitat referent a Europa per l’anàlisi de la gestió i el reconeixement de clústers empresarials, formada per experts de 27 països.

Aquest reconeixement des de 2014 posa en valor l’estratègia i la gestió del BDIC i el destaca com a “clúster que cerca l’excel·lència” i que impulsa accions per millorar la competitivitat de les empreses facilitant el desenvolupament de productes i serveis innovadors mitjançant la col·laboració entre diferents agents: empreses, institucions i centres de coneixement ubicats a Catalunya.

Actualment el BDIC suma més de 150 membres - dels quals prop de 140 són empreses del Club d’Empreses BCD, la pota empresarial del clúster – que ocupen a més de 9.800 persones en el seu conjunt. La suma de la facturació total arriba als 1.200M€.

Disseny i clústers, claus per a l’estratègia industrial catalana
El BDIC té com a objectiu principal introduir el disseny com a eina clau d’innovació en quatre àmbits clau - Ciutat, Salut, Mobile i Hàbitat - per tal de millorar la competitivitat de les empreses adherides, i posicionar Barcelona i, per extensió, Catalunya, com a pol d’excel·lència a nivell internacional en innovació a través del disseny.

Més informació ací. 

La comunicació visual

Combinació de text i elements gràfics. public domainvectors.org. Domini públic.

El disseny gràfic té la finalitat de transmetre de forma gràfica idees o conceptes que promocionin un missatge. Les empreses o organitzacions necessiten maneres originals i eficaces per a comunicar-se amb un mercat potencial de clients, promocionant-se mitjançant una imatge única i característica que es projectarà a través de material d'escriptori i dels productes o serveis oferts.

Per això, el dissenyador ha de conèixer aprendre a manejar el mecanisme de la comunicació visual, en la qual intervenen fonamentalment dos elements: d'una banda està el missatge, el que volem transmetre; d'altra banda està el suport visual, l'element que fa visible el missatge.

Entre els elements que integren el suport visual, nomenarem en primer lloc el text, el sistema alfabètic definit pels signes que ho integren i per regles que normalitzen el seu ús.

En segon lloc està la imatge, sistema integrat per figures visuals.

En tercer lloc estarien els grafismes, estructures de l'arquitectura del missatge o factors expressius. No són elements de significació com el text i la imatge.

A continuació tenim el color, independent dels altres elements. Aporta realisme, connotació psicològica, factor emocional i de fascinació. Els altres elements poden funcionar sense ell.

Finalment, hem de fer referència a l'espai gràfic, el suport espacial on el sistema gràfic es cristal·litza conformant missatges. Pot ser físic, i en aquest cas sol ser paper, o també pot ser digital.

Reticles tipogràfics

Esquema de reticle tipogràfic. Font:Treball propi. CC By-SA3.0

Per a organitzar els textos i les imatges que apareixen en llibres, revistes, pàgines web, etc., necessitem reticles tipogràfics, les línies de guia dels quals ens permeten aquestos elements i establir relacions entre ells, en funció de les necessitats comunicatives. Existeixen quatre tipus de reticle tipogràfic: de manuscrit, de columnes, modular i jeràrquica. 

El reticle de manuscrit és el més senzill. La seua funció és acollir textos llargs i continus, com en un llibre. La seua estructura principal està formada d’una banda pel bloc de text i els marges que defineixen la posició del text en la pàgina. D’altra banda, ens trobem amb l'estructura secundària, que defineix altres detalls essencials: els títols de capítols, la numeració de pàgines, les notes a peu de pàgina, etc.

Pel que fa al reticle de columnes és més flexible. Pot utilitzar-se per a separar diferents tipus d'informació. I permet reservar algunes columnes per als texts, les imatges de major grandària, o els peus de foto.

Quant al reticle modular, el seu ús és aconsellable quan el projecte requerisca major control. Es diferencia respecte al reticle de columnes per les línies de flux horitzontals, les quals divideixen les columnes en files. És adient per a taules, quadres i formularis.

Finalment ens trobem amb el reticle jeràrquic, el qual no està basat en intervals regulars i repetits, sinó en la disposició i alineació d'elements vinculats a les proporcions d'aquests elements, així com a seua relació amb el format.

Si voleu saber més sobre els reticles tipogràfics, consulteu el llibre de Dissenayr amb i sense retícula, de Timothy Samara.

Mòduls

Font: Azul Turquesa. CC By-SA 3.0.

Cada problema de disseny es resol dins d'un conjunt de restriccions o limitacions. Aquests límits poden ser tan amplis com “dissenyar un logotip”, tan genèrics com “imprimir en paper de carta normal”, o tan restrictius com “organitzar sis cercles en un espai quadrat”.

Un mòdul és un element fix utilitzat en un sistema major o estructura. Per exemple, un píxel és un mòdul que construeix una imatge digital. Un píxel és tan xicotet, que rarament ens adonem, però quan els dissenyadors creen tipografies basades en píxels, fan servir un reticle de píxels per a inventar formes tipogràfiques que siguen coherents.

Una quadrícula de nou per nou píxels pot produir un nombre infinit de tipus de lletra diferents. Materials de construcció (rajoles, fusta) es fabriquen en grandàries estàndard. Treballar amb materials prefabricats ajuda als arquitectes i enginyers a controlar els costos de construcció i simplificar el procés de disseny.

Però quins avantatges aporta l’ús de mòduls? Pensem Els dissenyadors estan constantment prenent decisions sobre la grandària, el color, la ubicació, la proporció, les relacions i els materials, així com sobre el tema, l'estil i les imatges. De vegades, el procés de presa de decisions pot ser tan complex, que resulta complicat saber per on començar i quan parar. Quan una sèrie de factors estan determinats per endavant, com ocorre quan es treballa amb formes modulars, el dissenyador és més lliure per a pensar sobre altres parts del problema.

Si voleu veure exemples d'edificis de la província d'Alacant on es va aplicar el disseny modular, us recomene aquest article d'Àfrica Prado, publicat al diari Información. 

Pes Visual

Equilibri amb elements de tamany diferent. Font: Luc Viator. CC By-SA 3.0.

Per a la consecució de composicions equilibrades, es poden utilitzar estructures simètriques. No obstant això, és possible obtindre resultats més atractius organitzant les formes asimètricament i aprofitant el seu diferent pes visual per equilibrar el disseny. Per treballar en aquesta línia, els dissenyadors han de conèixer els factors que defineixen el pes visual dels elements que intervenen en una composició.

Respecte a aquestos factors, en primer lloc s’ha de tindre en compte la situació respecte l’orientació vertical: visualment un objecte té més pes com més dalt estiga en l'espai gràfic. Per tant no és possible obtenir equilibri en l’eix vertical col·locant objectes iguals a diferents altures. Per a aconseguir equilibri l'objecte situat més amunt ha de ser més lleuger.

En segon lloc ens trobem amb les diferències de pes relacionades amb l’orientació horitzontal: a causa de els nostres hàbits de lectura occidentals, la imatge es llig d'esquerra a dreta. Per tant el moviment cap a la dreta es percep més fàcil, com si demanara menys esforç. Quan observem dos objectes iguals, el de la dreta sembla major. Perquè semblen iguals cal augmentar la grandària del de l'esquerra.

Pel que fa als angles, l'ull de l'espectador sempre afavoreix la zona corresponent a l’angle inferior esquerre. Quan l'element més important de la composició apareix en l'angle inferior esquerre la composició és anivellada i de tensió mínima. Açò es deu al fet que la zona inferior pot suportar més pes que la superior i la zona esquerra pot suportar més pes que la dreta.  

I així arribaríem a la influència de l’esquelet estructural, el qual es fonamenta en els eixos vertical i horitzontal. El punt principal està determinat per l’encreuament d’aquestos dos eixos principals, per la qual cosa les formes situades en el centre del camp visual produiran sensació d'equilibri en l'espectador. D’aquesta manera, la impressió de pes de les formes augmentarà segons s'allunyen del centre de la composició. Però s’ha de tenir en compte que una posició sobre l'esquelet estructural pot aguantar més pes que altra descentrat allunyada d'aquests eixos.

Si us interesa ampliar la informació sobre aquest tema, us recomane dos llibres: Art i percepció visual, de Rudolf Arnheim, i La sintaxi de la imatge, de Donis A. Dondis.